El moment d’un separació sempre comporta un conjunt de situacions difícils d’assimilar i acceptar per un adult, doncs costa imaginar com ho viu un nen.

Els infants són els més vulnerables, acostumen a no entendre la decisió i poden fins hi tot negar-la. El desig és que els pares estiguin junts, per tant el primer pas és explicar al fill perquè han pres la decisió, no incidir en aspectes purament de la relació, sinó en transmetre el missatge que els pares estan millor, més feliços, per separat perquè ja no s’estimen com a parella. Tot i que és un missatge dur, val la pena no confondre al nen amb discursos ambigus perquè poden generar esperança a poder tornar a conviure plegats.

És important no incidir en el buit “ ara el papa no està, està en una altre casa”, sinó potenciar l’acceptació de la nova situació, “ ara tens dos cases, amb la mama fas… i amb el papa fas…” . Cal fer partícip al fill dels canvis, anticipar-lo, perquè els pugui anar assimilant a poc a poc.

Amb el temps el nen podrà valorar que gaudeix més estant amb els seus pares per separat que a casa tots junts discutint, amb un ambient tens i generant poca estabilitat emocional. Una separació és una situació de risc cap al nen, és bo poder-ho parlar, compartir, perquè ho pugui anar elaborant i al final pugui dir orgullós: el papa i la mama ara són amics.