Quan em passa algun fet que no domino, quan em fereixen o tinc una pèrdua, m‘envaeix la tristesa.

La tristesa és una de les emocions més bàsiques que té el ser humà. Els motius que la provoquen són infinits i cada cop que ens embarga hem de fer una introspecció per veure la seva causa.

El poder plorar i recordar fets agradables ens ajuda a combatre aquesta emoció. Intentar sortir, portar una vida activa i relacionar-nos amb els altres també ens ajuda. Alhora, passejar i la llum del sol són també uns antídots fantàstics per combatre la tristesa.

Ara bé, per què hi ha persones que estan més tristes que altres sense motius aparents?

Segons alguns autors la tristesa té el seu origen en la no acceptació d’un mateix, en la absència de la cura, l‘afecte i l’amor, per part del pares, en els primers anys.

Podem dir que el ser humà està preparat per superar-la per naturalesa. A més a més és una de les emocions més fàcils d’identificar, fins i tot en els altres ja que té uns signes que “llegim” i interpretem ràpidament com ara els marcadors facials, corporals i de llenguatge.

Certament aquests identificadors són externs i podem analitzar-los amb la vera observació. Però, què passa dins el nostre cervell, quines alteracions es produeixen en ell per la tristesa?

Segons els experts en neuropsicologia i psiquiatria, la tristesa afecta al cervell, aquest es col·lapsa i es troba més estressat. Això dóna lloc a que necessiti més oxigen i glucosa i és, per aquest motiu, que gasta més i ens provoca més cansament, el que fa que ens trobem més esgotats. Per aquesta raó necessitem més dolços, ja que al mateix temps que es produeix aquest esgotament,  disminueixen els receptors linguals que capten el dolç i fa que ingerim més dolços per compensar-ho.

A nivell de neurotransmissors la tristesa afecta a la serotonina. Aquesta afectació fa que si la tristesa s’allarga amb el temps ens pugui portar a la depressió.