En els últims anys la prevalença del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), ha augmentat considerablement. El motiu dels nombrosos diagnòstics realitzats d’aquest trastorn no es sap del segur sí són arrel del gran volum d’investigacions i publicacions o bé per els models de societat i educatius.
Encara en l’actualitat hi ha discrepàncies entre professionals sobre els criteris diagnòstics com de la seva etiologia i el seu tractament. Hi ha casos on la manifestació de les variables que determinen el diagnòstic són evidents, hi ha d’altres que interfereixen un conjunt de factors tant externs com orgànics que fa més complexa la decisió. Poden aparèixer falsos positius, casos on s’ha realitzat el diagnòstic però en realitat no tenen el trastorn, també pot haver casos on la comorbilitat amb altres trastorns fa que fins i tot generi el dubte si la manifestació de les dificultats atencionals és causa o conseqüència.
Per altra banda, també hi ha molts dilemes sobre el tractament farmacològic, que és molt eficaç en alguns nens i en d’altres els efectes secundaris acaben sent més evidents que les millores.
Cal continuar fent moltes estudis que reforcin o anul·lin certes teories sobre l’origen del TDAH, el que sí s’ha de tenir clar és que sempre cal recórrer a l’aplicació de mesures educatives específiques i un tractament psicològic o psicopedagògic que guiï tant als pares, als mestres com al nen per una major adaptació i adquisició d’estratègies compensatòries que li permetran aconseguir un millor funcionament diari.