Avui en dia a la nostra societat parlar de mort és quasi “de mal gust”. Evitem de moltes formes mirar a la cara a aquest fet natural de la vida. Es tapa i s’amaga com si morir fos una equivocació que no té perquè passar o passar-nos “de moment”. Sovint s’utilitzen eufemismes com “descansa en pau”, “està en un lloc millor”…

Als nens , els mantenim al marge el màxim possible, els portem a casa d’un amic, per exemple, procurant que sàpiga el menys possible, i quan ho fan canviem de tema o donem respostes evasives. Ho fem generalment moguts per la nostra pròpia ansietat i per protegir-los del dolor i del patiment de perdre a un ésser estimat.

Els nens tenen curiositat sobre la mort, igual que volen saber d’on venim, també volen saber on anem. Fan preguntes sense necessitat d’haver viscut cap dol, sabent que alguna cosa passa i com passa ho aniran aclarint a mesura que creixen. Els nens quan no saben però intueixen i desitgen saber, el que fan és inventar les seves pròpies teories que sovint creen més angoixa.

Per això és important no deixar al nen a soles amb el seu  món de fantasia. Quan pregunta és perquè necessita aclarir allò que ell mateix construeix. És important fixar-se què pregunta i en què fantasieja a cada edat per poder ajudar-lo a aproximar-se a aquesta realitat de forma realista i  menys angoixant.

Els nens necessiten l’ajuda dels adults i el nostre acompanyament perquè el seu concepte de mort està en construcció així com la seva pròpia elaboració del dol.