A vegades és té la idea de que un nen estimat i ben educat ha de ser necessàriament un nen feliç i sense problemes i se li exigeix un permanent estat d’alegria.
Davant qualsevol moment de tristesa faran lo impossible per “aixecar-li” la moral impedint-li ser espontani a les seves reaccions, sense permetre-li estar trist i elaborar les seves pròpies estratègies.
Amb el temps pot desembocar a la pretensió que el nen tingui uns sentiments i no uns altres. Llavors a aquest nen li poden envair sentiments de culpa, inferioritat, baixa autoestima… ja que està trist però no “pot” estar-ho considerant el seu estat de benestar i tots els esforços que es fan per ell. Amb el temps pot passar de la tristesa a la depressió, gràcies justament als esforços realitzats per a què estigui alegre.
Una tristesa o dificultat inicial,pot convertir-se en un problema de fons com conseqüència a les intervencions dels pares preocupats més del necessari.
A vegades els pares s’esforcen a intervenir quan sovint l’únic que necessiten els nens es sentir-se compresos i pensar en aquesta tristesa com alguna cosa útil per aprendre. Indicar-lis que estan al seu costat per allò que puguin necessitar però deixar-lis el seu espai per a què intentin buscar solucions, respectant el seu temps i sentiments.