Quan vivim en societat tenim el desig de tenir el reconeixement dels altres, per fer-ho hem de tenir unes habilitats, unes apreses i d’altres innates que hem de fer servir, com ara el domini del llenguatge oral i gestual, saber quan actuar, saber com articular les emocions,…Tot això al mateix temps que hem de saber quan i com acceptar als altres i entendre’ls.
No tothom sabem com demanar l‘ajut dels altres, ni dir que no. Ja que dir que no ,és tenir la seguretat amb un mateix de defensar allò que vol encara que porti al no reconeixement per part de l’altre. Ja de petits intentem oposar-nos als nostres pares, però l’educació ens fa molt cops quartar els nostres desitjos. Torna a ressorgir quan som adolescents, però com deia l’educació, la responsabilitat i l’autonomia que anem adquirint fan que aquests “no” es vagin perdent en el temps. El problema sorgeix quan aquesta conducta, ja sigui per inseguretat, per timidesa o per comoditat passa a ser el tipus de resposta habitual. Val a dir que la nostra societat no ens ha ensenyat, gaire, a dialogar i a discutir argumentant el nostre punt de vista. No cal estar d’acord amb els altres, ni tenir el seu consentiment, però reafirmar-se amb arguments ens costa i tampoc volem destacar o ser diferents, volem que ens acceptin. Tot això va en contra de la nostra autoestima a més a més de que a la llarga transmet una imatge de poc criteri i opinió.
No diem que no per por a no ser valorats i estimats. Però el no dir no ens porta a una dependència del altres que dificulta la nostra evolució personal, interfereix negativament en la nostra autoestima i la nostra independència.
Hem de recuperar aquest no que teníem tan clar quan érem nens i poder dir-lo amb arguments i amb tolerància, però amb fermesa. Com ens poden acceptar i tenir el reconeixement dels altres, si nosaltres ens traïm a cada instant?