El tartamudeig o disfèmia presenta una quadre clínic caracteritzat per una falta de fluència en la parla acompanyada de patrons conductuals, afectius i cognitius determinats. És habitual que nens entres 2 i 5 anys puguin tenir certes difluències en la seva parla durant uns mesos, aquestes es troben relacionades amb el desenvolupament del llenguatge oral, però hi ha casos que aquestes alteracions poden ser atípiques, per tant és imprescindible sí persisteixen poder acudir a un especialista.
En molts casos la disfèmia pot aparèixer sense un desencadenant aparent, però en alguns casos es pot vincular a la vivència d’una situació estressant. També hi ha més probabilitat a desenvolupar-la sí l’existeixen antecedents familiars. El tipus de personalitat també pot interferir, tenint més fragilitat aquells que tenen una alta reactivitat emocional, trets d’ansietat i perfeccionisme. Pel que fa a nivell orgànic, hi ha proves de neuroimatge funcional que descriuen alteracions cerebrals de base biològica.
Sí haguéssim de decidir si l’origen és emocional o orgànic, seria impossible. Cada vegada més estudis reforcen la necessitat de concebre-ho de forma integradora tenint en compte factors neuropsicolingüístics. El que cal tenir en compte és que la detecció precoç és imprescindibles per evitar patrons d’actuació fixes per part de l’afectat, com anticipar-se, perquè saben perfectament en quines paraules s’encallen més, aquest fet els hi genera molta angoixa i com a conseqüència es pot agreujar el quadre.